El boicot és una realitat. Aquesta setmana hem rebut l’anul·lació d’una comanda d’un client de Madrid, normalment interessat pels productes de EL VI A PUNT per  «su buena relación calidad-precio». El motiu d’aquest canvi de rumb en la nostra relació és, segons què ens diu el senyor Emilio, que «mi mujer es de la opinión que debemos comprar productos que no se avergüencen de “la marca España”».

Ens ha impactat! És que EL VI A PUNT ha donat motius per fer pensar que ens avergonyim de la “marca España”?

L’única decisió que hem pres, des de sempre, és expressar-nos en català; per convicció, sí; però fins i tot per una raó de mercat objectiva: EL VI A PUNT es ven i es consumeix, essencialment, a Catalunya.

Qualsevol altra associació patriòtica és una especulació gratuïta; i provablement cal entendre l’estirabot en el context general…

Què hi farem!

En tot cas, la confusió era previsible, perquè el vi parla d’identitat, precisament. El vi és una de les eines d’expressió territorial més evidents. Perquè les persones, els contextos culturals i la història econòmica dels pobles determina sovint el perfil del vi; però també les varietats (autòctones), que ben adaptades a una regió, en marquen el caràcter; i finalment el propi terrer, morfològicament i climàtica.

Però aquesta identitat és local; parla d’una pàtria xica en el conetxt global. I en aquest sentit és lluny de les banderes, que precisament homogeneitzen i simplifiquen. Hi ha identitats simbòliques; n’hi ha d’administratives i polítiques; provablement n’hi ha fins i tot d’econòmiques; però la del vi és petita, local, tendint a l’infinit. La del vi és una identitat del detall, de l’especificitat organolèptica lligada a unes coordenades concretes, substrat per la lluita de banderes.