Sento la Benedetta Tagliabue a la ràdio i paro atenció. És un personatge, se’m fa pesat, per repetit; forma part d’un “star System” popular que deu ser fàcil per als periodistes… i malgrat tot m’atrau suficientment per seguir l’entrevista. Parla de tot, i s’agrada, i finalment (ens) convoca a la inauguració de la fundació del seu difunt marit i figura de l’arquitectura, l’Enric Miralles.

Les bromes de l’equip de periodistes, pròpies d’un magazine de tarda per altra part, provoquen una distensió simpàtica interessant-se pel piscolabis. La resposta de la figura mediàtica que ens ha parlat des de la seva posició de lideratge cultural com a arquitecta catalana d’origen italià (i sentint-la parlar en català agrada molt per aquestes latituds) reconeguda arreu del món, és una barra de cervesa de la MORITZ.

La simpatia per aquesta marca de cervesa que juga el rol de la identitat de proximitat és indiscutible; però l’anunci és un xoc. La que m’està fent propaganda de la cervesa és una figura de la cultura, presumptament. Segurament, m’agradaria sentir que l’acte cultural es tanca amb vi (en qualsevol dels seus formats). Per mi seria un signe de normalitat que el país amb una major superfície de vinya (del món) i amb una relació atàvica amb la viticultura fos capaç de reconèixer-se a sí mateix, viu i connectat entre sí, i que el vi tingués una presència ineludible en les manifestacions culturals que es volen autòctones i representatives.

En canvi, parlem de l’exportació com a única visió…